Emília Llorca: la tendresa de la justícia

“Nadie conoce el nombre de la gente que realmente ha hecho funcionar a los movimientos sociales de la historia […] Parte de la técnica de despojar de poder a la gente consiste en asegurar que los verdaderos agentes de cambio salen de la historia […]. Así pues, es preciso distorsionar la historia y hacer como si todo fuese el fruto de Grandes Hombres”. (Noam Chomsky).

L”Associació de Veïns de l’Òstia, que Emília Llorca va fundar fa cinc anys, no sabíem què més podíem dir sobre l’Emília. Ens semblà que s’havia escrit ja molt. No podíem dir res de nou que generés interès per algú que no l’hagués coneguda mai, ni sabés de la seva existència i lluita fins llegir aquest article.

Perquè l’Emília Llorca era una dona comuna, i era aquest el seu tret més  important. I dones comunes, com l’Emília, viuen en una comunitat i necessiten d’aquesta com a condició imprescindible de la seva forma de vida. D’un espai en què tots i totes som iguals amb les nostres diferències i que és de tots i de totes perquè el cuidem dia a dia.

Emília encarnava la comunitat, aquella en la què la gent es solidaritza i es preocupa els uns pels altres. Des de la que es comparteix i es construeix el barri on poder i voler viure.

Poder viure, perquè dones comunes com l’Emília encarnen la tendresa de la justícia col·lectiva. I és així com en un barri com La Barceloneta poden ser les impulsores d’una lluita d’anys contra els plans especulatius de l’Ajuntament, de victòries de batalles que semblaven perdudes com la que es porta dia a dia en La Barceloneta contra el “Pla dels ascensors” -a hores d’ara, políticament mort-  i les seves variants.

Amb la seva mirada i acció justa i tendra agiten la intel·ligència col·lectiva en contra de les injustícies generades per les desigualtats socials o la cobdícia dels que, com en la rondalla del pescador, només pensen en tenir més vaixells. I alhora exerceixen cada dia de guardianes de l’esperit popular de la festa major d’un barri, per regalar-ho com un gest sense importància, fruit del treball quotidià i garant de l’enfortiment d’una  comunitat castigada per la indústria del turisme.

Dones comunes com l’Emília tenen el carisma per fer que quan marxen ningú no deixi de lluitar.

Són tan comunes que segurament molts de nosaltres mai no havíem conegut a ningú tan especial. I és amb i gràcies a aquestes persones comunes amb les que els barris es construeixen dia a dia per a tothom.

Aquest article es va publicar al desembre a gentdebarris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s