La Barceloneta, Winston Churchill i les 6 del matí

Divendres 22 d’octubre. De matinada. No passa del trenc d’albada. Quasi en silenci, agents de paisà i vehicles policials traginen pel carrer Ginebra de la Barceloneta. Rere la desfilada policial, sonarà el timbre d’una porta. D’una porta. D’una casa. D’un edifici prèviament vigilat. Timbre de porta esbotzat que esmena a la totalitat allò dit per Winston Churchill: ‘democràcia és que truquin a la porta a les 6 del matí i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet’.

Democràcia esmicolada. A la Barceloneta. Divendres passat. Vora les 3 del matí. Dels repartidors de lactis als repartidors de llets. I d’hòsties consagrades. Sona el timbre i no hi concorre Churchill. Negra nit i boira espessa, una ciutadana basca serà xuclada per la més sinistra raó d’Estat. Sense a penes testimonis, els policies se l’enduran. Enlloc. Incomunicada sota la legislació antiterrorista podrà estar oficialment desapareguda les properes 120 hores. Abans d’enfilar –enèsima nit dels llapis- cap a l’únic tribunal d’excepció que exerceix com a tal: l’Audiència Nacional, hereva directa del TOP franquista.

Recapitulem, doncs. Policies del CNP han detingut de matinada –què volen aquesta gent?, cantava Maria del Mar Bonet no fa tant– una jove estudiant de 21 anys, que poques hores després engreixarà els titulars alarmistes de la premsa oficial del dia i les seves mentides mil cop repetides. Reality show inquisitorial que condemna sense judici, deté sense proves i crida sense veritats que cridar. ‘Una operació contra la cantera d’ETA’, ‘cadells terroristes’ i altres perles de l’escopidora policial. Que s’estimben contra la més estricta realitat.

Però com qui cerca sempre troba, de sobte, com un castell de cartes ensorrat de cop, passem d’una ‘terrorista a la Barceloneta’ a una jove de 21 anys. Marina Sagastizabal és el seu nom. Acabada d’arribar del País Basc per cursar estudis de Sociologia a la UAB. ‘Estranya terrorista’, perquè amb una simple recerca a internet, trobem articles seus, publicats fa ben poc en premsa basca: com a membre de l’Assemblea de Joves del barri de Judimendi de Vitoria, defensant polítiques socials d’habitatge que reverteixin tanta especulació. Activament implicada també en Herriaabian, una plataforma contra l’exclusió i marginació social, dinamitzadora de la darrera vaga general. El mateix dia de la detenció, 50 joves compareixen en roda de premsa pública a Bilbao per denunciar les detencions i autodefinir-se ‘tan culpables com els detinguts’. Tan culpables com la Marina. És l’altra realitat concreta, innegable, que contradiu la societat de l’espectacle repressiu i la neurosi securitària: dels escorcolls policials només han sortit pòsters, cartells, adhesius i samarretes. Però cap explosiu. Cap detonador. Cap pistola. Només idees i actius i activistes juvenils, en l’estat inquisitorial on les idees són delicte i la dissidència sempre està sota sospitosa.

L’embogida lògica antiterrorista és així. Sorda. Muda. Cega. Capaç, en cinc minuts, de convertir una estudiant de 21 anys en criminal. Efectiva a l’hora de fer passar bou per bèstia grossa. Útil per a la paràlisi social, criminalitzant qualsevol protesta i tot malestar. Democràcia, on? Terrorista, qui? En qualsevol cas, allò innegable és que el cost pervers de la seguretat que esmicola la llibertat és quantificable en sofriment humà. I que a la microhistòria quedarà que l’estrena de Rubalcaba com a flamant vicepresident del govern va passar per la Barceloneta, com Àtila i els huns, en forma de propaganda i matinada. Servint com àgape de canapès un altre ‘èxit antiterrorista’: aperitiu i brindis pel segrest d’una jove estudiant de 21 anys i 14 joves més. Quan l’únic que feien –curiós delicte- era ser joves exercint com a joves, participant políticament a plena llum del dia. Sobrats de motius, segurament, amb Baudrillard: ‘donada l’acumulació de proves no hi ha hipòtesi més versemblant que la realitat’.

Tot plegat no deixa de ser un segrest paradoxal. Paradoxal perquè empeny a cridar que estem farts de la prepotència impune d’uns repressors que coneixem massa bé. I que, en canvi i per contra, estem disposats a posar la mà al foc per una detinguda, veïna anònima, que ni tan sols coneixem i que acaba d’arribar a casa nostra. Ben oberts i disposats per dir-li: ‘quan tornis a la Barceloneta, Marina… benvinguda a casa’. Si és que hi ha cases d’algú, encara queden repartidors de llet i encara avui podem tenim dret a esmorzar futur. Recapitulem: singular benvinguda anticipada per insistir en què mai més, enlloc i a ningú, se li apliquin lleis d’excepció, segrestos de matinada i processos injustos i injustificats. Ni a la Barceloneta ni enlloc.


Article escrit pel periodista David Fernàndez.

Aquest article es publica aquesta setmana a ‘Masala’, periòdic social i multicultural de Ciutat Vella i la Barceloneta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s