Una nit qualsevol

Em dic Maria Assumpta, sóc veïna del barri de la Barceloneta, concretament del carrer Sant Elm, cantonada amb Sant Carles, i m’agradaria explicar com és una nit qualsevol a casa meva:

23:30.- Un nen d’uns vuit o nou anys crida des del carrer “mama, échame las llaves que el papa no sube”. Què fa una criatura d’aquesta edat al carrer a aquesta hora escapa la meva comprensió, però vés què hi farem.

00:30.- Un grup de tres o quatre nois caminen i criden en àrab. Les seves veus es van perdent a mesura que s’allunyen del meu carrer, i quan gairebé ja no se senten, dues parelles de parla anglesa s’acosten, discutint a crits, si la platja és cap a la dreta o cap a l’esquerra; quan finalment decideixen cap a on tirar, un grupet d’italians arriba, cridant i cantant. Entre mig, algunes veus han cridat “déjame en paz, joder”, “pues no quiero y ya está” i “pues si no te gusta, ya lo sabes”.

01:30.- Els okupes del costat s’acomiaden els uns dels altres, amb uns quants “ya, vámonos “, “see you, guys” i “nos vemos”.

02:00.- L’okupa que s’ha quedat cuidant la casa decideix que és una bona hora per aporrejar els bongos i tocar la guitarra, amb el balcó obert, perquè fa calor.

03:45.- El camió de la neteja de contenidors s’atura a la cruïlla; entre arrossegada i arrossegada de contenidors, se sent algú que diu en veu alta “si es que yo creo que sólo me utiliza para la cama”; una altra veu li contesta “pues qué mal rollito, ¿no?”.

05:00.- Les discoteques han tancat i els seus clients, que en duen molt més al cap que als peus, caminen fins a les parades d’autobús, riuen, criden i canten.

06:00.- Alguns okupes s’ho han repensat, tornen a casa i criden des del carrer perquè el dels bongos, que s’ha adormit, els hi tiri la clau.

06:45.- El meu despertador deixa anar un “biiiip – biiiip” tímid, com si li fés vergonya ser el so amb menys decibelis de tota la nit.

Sr. Hereu, sra. Mayol, senyors i senyores vocals, secretaris i el que vulguin ser de l’Ajuntament de Barcelona: aquesta ciutat no va, no va ni amb rodes. I no va per als ciutadans que hi vivim dia rere dia, que paguem IBI i escombraries, i què sé jo què més, per tenir una ciutat on no s’hi pot viure.

Escrit publicat en la Vanguardía

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s