El portaavions del gas

Aquest edifici, que sembla un portaavions avarat en terra ferma, és un dels més impactants de la ciutat, però es coneix poc i no llueix gaire perquè la seva millor perspectiva s’encara a una autopista urbana. Els possibles admiradors passen a 80 quilòmetres per hora per un tram entre deprimit i elevat del cinturó litoral i no tenen temps de veure’l i a peu pla passeja molt poca gent per l’avinguda del Doctor Aiguader. Per la banda de llevant, el bloc queda en part eclipsat per la magnífica torre modernista que era el dipòsit de les aigües d’una fàbrica de gas, la primera de l’Estat, que es va fundar en aquest mateix indret fa 160 anys.

Com acostuma a passar, aquest portaavions d’acer i vidre és més admirat a fora que a casa. És un dels edificis seleccionats pel departament d’arquitectura del MOMA, el Museu d’Art Modern de Nova York, que en té la maqueta exposada des d’abans que s’inaugurés el 2006. En aquesta mostra de maquetes hi ha uns quinze edificis d’arreu del món i d’aquests cinc són catalans.

Les fades bones que van assistir a la concepció de la torre li van augurar que seria un símbol per a la companyia promotora, Gas Natural, un punt de referència en el mapa de la ciutat i una fita en l’skyline. Els bons auguris s’han complert. Però la fada dolenta també hi era i per a res de bo. La primera maledicció va ser la mort de l’arquitecte, Enric Miralles, que va viure just per veure com el seu projecte guanyava el concurs que va convocar Gas Natural el 1999. Va morir poc després i va ser la seva vídua, Benedetta Tagliabue, la que va tirar endavant l’encàrrec.

Gràcies i desgràcies

Però el malefici no es va acabar aquí. El 2007, un any després de ser inaugurat l’edifici, 150 treballadors van emmalaltir de lipoatròfia semicircular, que es manifesta amb pèrdues de greix a les cames, braços i cara i que sovint es confon amb els símptomes de la infecció per VIH. La lipoatròfia és una de les conseqüències del que es coneix com a síndrome de l’edifici malalt. Això està relacionat amb una acumulació excessiva d’electricitat estàtica, dèficit de preses de terra i manca d’humitat. Després d’aquesta primera alerta, es van solucionar els problemes que van fer emmalaltir el personal.

Superades les desgràcies, una de les gràcies de l’edifici és la seva pell formada per vidres de cinc tipus diferents, jaspiats i sense un color definit. Asseguren que són tèrmics, molt estables i aïllants tant del fred com de la calor. Expliquen que Miralles va imaginar aquest tipus de pell per a l’edifici quan estava ingressat en una clínica de Houston. Davant tenia uns vidres reflectors que distorsionaven la visió des de l’interior. I va voler que el que projectava per a la Barceloneta s’hi assemblés. A l’acte de col·locació de la primera pedra, el 7 de gener del 2003, quan Miralles ja era mort, la seva vídua va definir la futura torre “com una roca envidriada”, i, de fet, la visió de l’edifici és diferent segons des d’on es mira, la llum ambiental o el temps que faci.

Però el millor de la torre és la panoràmica que ofereix des de dalt de tot: és com entrar en el túnel del temps i viatjar per la Ciutadella de l’Exposició Universal del 1888.

Publicat per Maria Favà en el diari AVUI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s