Pepe Rubianes

‘Un entrepà molt observador’

Fa uns dies va caure a la Barceloneta el bar Emilio, temple mariner i portuari de la raó mestissa i l’anarquia amb botifarra blanca. No va caure, el va empènyer, el va enderrocar l’especulació immobiliària. I quan els seus feligresos encara no hem oblidat els sorolls de la gran trencadissa, de la definitiva absència, ens arriba la mort d’un d’aquests feligresos: Pepe Rubianes.
La civilització és un home o una dona prenent per esmorzar un diari comprat al quiosc. I això feia diàriament Pepe Rubianes en un racó del bar Emilio. A sota d’un quadro en què apareixia una baralla de poble. En aquesta mena de quadros costumistes, amb els seus cops de puny i les seves boines, sempre hi destaca la figura d’un gos que surt fugint.
Pepe Rubianes es mantenia allunyat de les veus i els crits, però hi estava sempre molt atent, perquè no hi ha barri autèntic sense veus i crits. I perquè no hi ha periodista o còmic que no observi, que no escolti.
Pepe Rubianes es prenia per esmorzar el diari amb l’entrepà de botifarra blanca o truita, demanava el cafè amb llet, es fumava un cigarret i escoltava. Escoltava amb les ulleres de llegir i escriure posades i anotava les seves coses. Això feia diàriament Pepe Rubianes al bar Emilio, el bar d’Emilio i Evaristo, que va conèixer gent tan singular com el Bulto o el Metralleta. I, últimament, mentre passava tot això, entre la botifarra blanca o la truita, el cafè amb llet i els crits, parlava amb Vicens Forner, a qui fa algun temps també el va atacar el càncer.
Amb Vicens Forner parlaven de la quimioteràpia. Però encara més de dones. I del pare. I de l’Àfrica. I el càncer el tractaven amb rialles. “Tu, Pepe, és que ja has viscut tota la teva vida. Jo, com tots els oficinistes, no he viscut gairebé res”. Això li deia Vicens Forner a Pepe Rubianes, que, des que van tancar el bar Emilio, va intentar esmorzar en altres bars de la Barceloneta, però no va aconseguir acostumar-s’hi. Sospitava que no hi era ben rebut, intuïa que el seu càncer espantava els propietaris.
Últimament, quan Pepe Rubianes parlava amb Vicens Forner de Federico García Lorca i de la quimioteràpia, també sortien molt en la conversa la seva germana, que és metge, i alguns dels seus millors amics, que són els que ho segueixen sent, els que hi segueixen estant, els que no desapareixen quan arriba la malaltia, la quimioteràpia, l’hospital, els sèrums, les llargues nits, els vòmits, tot això. Amics com Carles Flavià; el pare Manel, aquest capellà bo, útil i solidari. I Joan Manuel Serrat, amb qui parlava, això diu Vicens Forner, cada dia per telèfon.

ELS QUE el van oblidar i li van complicar la vida, per culpa de les burocràcies, dels papers, van ser les alegres noies etíops a les quals va donar l’oportunitat de venir a Barcelona i actuar al teatre. Es veu, això m’expliquen, que Pepe Rubianes es va portar amb elles com un pare. I quan va arribar la malaltia, quan es va acabar el teatre, Pepe Rubianes els va pagar l’import del passatge perquè tornessin a Etiòpia. Però les alegres noies etíops no van tornar i potser es van perdre, vagin a saber, en alguna nit fosca.
Fill de navegant, còmic llengut, gamberro aparent, emperador de cantonada, gairebé tango, veí de la Barceloneta, tot això i més era aquest home de somriure ample i resposta bronca, però solidari, molt solidari. Jo crec que el capellà, el pare Manel, el dels presos i els xavals, va tenir alguna cosa a veure en aquesta solidaritat.
Rubianes, pallasso, moltes gràcies per llegir cada dia el diari al bar Emilio, que també ha desaparegut.

Escrit de Arturo San Agustín publicat en el Periódico

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s