Cada setmana rep la visita de les immobiliàries

Antonio Ríos: “El meu pis no es ven”

Vicens Forner, fotògraf, fill de la Barceloneta i autor d’un llibre encara inèdit que és un retrat del barri, explica que els empleats de les immobiliàries que circulen pels

carrers de la Barceloneta són com investigadors privats. Coneixen tothom, saben a quin pis viu cada avi o àvia i fins i tot els esmenten pel seu nom. De fet, es presenten davant de la porta de cada casa setmana sí i setmana també.

Un dels edificis més visitats per aquestes persones és el d’Antonio Ríos. Ríos és president de la comunitat de veïns, fill del barri i casat al barri. Explica que està cansat de “tancar la porta als nassos” a aquests empleats. “A ells i als especuladors que hi volen posar hotelets”, es queixa.

La seva escala és un anar i venir de personatges: turistes, empleats d’immobiliàries i “alguns que no se sap d’on surten”. “Des de fa tres anys, cada setmana vénen amb ofertes per comprar-nos el pis. El meu pis no es ven”, diu ell enfadat.

L’enuig és majúscul: gesticula contra els especuladors, s’enfureix contra els que volen convertir el barri en “Marina d’Or 3” i ataca el pla dels ascensors: “Això no és un pla, és una espoliació. Si no tinguéssim les vistes que tenim, nin- gú es preocuparia per la mobilitat”. El seu pis dóna a un pati interior. El de la veïna, al mar. Ella, diu l’Antonio, “és a qui molesten més. No hi ha dret”. A la finca, explica, ja s’han venut pisos i fins i tot hi ha “qui hi vol fer un hotel”. La xerrada és al menjador del quart de casa i sembla com si les paraules irritades de l’Antonio anessin saturant l’espai a poc a poc.

Adela Rodríguez, la seva dona, surt de la cuina i intenta calmar el marit. “Els ascensors –diu– s’haurien de posar allà on caben. A mi, m’aniria bé”. Ella pràcticament no baixa al carrer; això no significa que estigui a favor del pla o en contra. Més aviat, apel.la al sentit comú: “Si hi caben sí; si no, no”.

Aquest pla que ha dividit el barri i ha mobilitzat una part dels veïns va néixer com una solució als problemes de mobilitat de les persones grans. Forner apunta una altra solució per als avis: fer-hi una residència. “Això és un poble i el que mata els avis és la soledat”. Ell ha escrit un llibre en què retrata aquest poble: el de l’Òstia. El que ha passat de color sèpia a pràcticament negre.

Escrit per

CATALINA GAYÀ en el Periódico el 4/02/2008

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s